La
LOMCE es
presenta com
l’instrument
per concretar
en l’àmbit
educatiu les
politiques neoliberals
que avui
s’imposen
a la
Unió Europea,
i per
refermar la
primacia d’un
model de
gestió basat
en l’empresa
privada. Per
aquest motiu,
es posa
en marxa
un procés
de transformació
radical de
l’ensenyament
públic amb
la introducció
de canvis
en l’organització
del treball,
amb formes
adaptades de
gestió privada
que confereixen
a l’educació
un caràcter
marcadament mercantilista,
amb el
funcionament propi
d’una
empresa.
La
LOMCE abandona
els eufemisme
i, sense
complexos, ha
cercat una
fórmula per
afavorir les
patronals religioses
en el
seu mercat
educatiu, fins
i tot
amb cauteles
innecessàries que
permeten refermar
el caràcter
religiós dels
concerts, -com
llegim a
l’article
55 de
la Llei.-,
per garantir
l’elecció
de centre
en base
a l’”ideari”.
D’altra
banda, les
proves de
diagnòstic i
la seva
publicació permetran
instaurar “rànquings”
de centres
en funció
dels seus
resultats acadèmics,
un fet
que unit
a l’autofinançament
complementari d’escoles
i instituts
eixamplarà encara
més l’esquerda
social entre
uns centres
i uns
altres.
L’altre
aspecte que
tant preocupa
el Partit
Popular és
assegurar legalment
algunes pràctiques
i creences
de caràcter
ideològic. La
primera, satisfer
les peticions
de l’Opus
Dei de
legalitzar els
concerts als
centres que
segreguen l’alumnat
per sexe,
en una
exhibició de
la seva
impermeabilitat als
principis democràtics
i cívics,
i de
la seva
capacitat d’influència
en el
Govern. Recentment,
el Govern
de les
Illes Balears
ha confirmat
que es
concertaran per
al proper
curs aules
als centres
de l’Opus
Dei del
Parc Bit
de Palma,
que separen
les aules
entre nins
i nines.
La
segona, la
supressió de
l’assignatura
d’Educació
per a
la ciutadania,
amb el
reforçament de
l’ensenyament
de la
religió (catòlica,
s’entén)
que contraposa
a la
nova matèria
paral·lela de
“Valors ètics”,
ambdues avaluables.
Mai, d’ençà
de la
implantació de
la democràcia
a l’Estat
espanyol després
del franquisme,
l’assignatura
de religió
havia estat
objecte d’avaluació.
Amb
l’excusa
del foment
d’una
suposada autonomia,
a aquesta
se la
limita a
un model
de direcció
reforçada en
el seu
paper de
representant de
l’Administració
a l’escola
o a
l’institut.
A més,
al director
se li
atorguen noves
funcions, la
major part
de les
quals han
estat arrabassades
als claustres
i consells
escolars. Aquest
model d’autonomia
cerca la
competència i
la diferenciació
entre centres
mitjançant la
participació en
uns mal
definits “programes
educatius de
qualitat educativa”
que obligarien
escoles i
instituts a
obtenir més
bons resultats
amb manco
recursos.
Precisament,
aquesta dinàmica
competitiva entre
el professorat
i entre
els mateixos
centres és
la base
de la
falsa creença
(repetida fins
a l’avorriment
pels laboratoris
d’idees
neoliberals) que
amb la
competència millorarà
els sistema
educatiu.
Les
úniques conseqüències
demostrables han
estat que
aquest model
no fa
altra cosa
que reforçar
la diferenciació
entre nivells
acadèmics i
classes socials,
l’extinció
de la
igualtat d’oportunitats
i l’afebliment
d’un
model d’escola
com a
institució bàsica
de l’estat
del benestar.
Tot
plegat, aquesta
suposada autonomia
es converteix
en una
estratègia per
responsabilitzar els
centres i
el professorat
del fracàs
escolar i
escamotejar la
responsabilitat política
de les
administracions educatives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada